Un vespre, a la cuina d’un pis de Barcelona, l’Artur espia amb el seu kit de detectiu aficionat a través del celobert de l’edifici. La seva parella, la Joana, es prepara per anar a treballar a la residència d’avis on està fent doble torn molts dies per arribar a final de mes, des que l’Artur va deixar la feina de comptable per reconduir la seva vida i dedicar-la al seu pòdcast de true crime.

L’Artur duu setmanes obsessionat amb la desaparició de la veïna del 4t 3a, l’Àgata, una adorable senyora que és molt fan de Núria Feliu. Segons ell, l’autor del crim és l’Enric, un suposat nebot que fa poc que viu amb l’Àgata i que té actituds ben sospitoses. Pot ser aquest, el cas que catapulti l’Artur a la fama?

Pot ser que sigui la clau que faci que per fi comencin a passar-li coses fantàstiques? Però i ja estiguessin passant coses fantàstiques sense que ningú no ho sàpiga?

Confiar ens costa. En general. Confiar en un mateix costa. Confiar en els altres encara costa més. Confiar que les coses podrien millorar és directament impossible. Hem d’anar amb peus de plom, per veure per on ens la intenten colar. Vivim immersos en una mena de cinisme constant. A tot arreu hi pot haver gat amagat. No ens refiem de ningú. I si no ens refiem de ningú, on queda la meravella? On queden relegades les coses fantàstiques? 

Vivim en un món on, si tenim coses a fer, se’ns menja l’ansietat i, si no en tenim, ens devora la depressió. En aquesta espècie de voràgine del rendiment segurament hem perdut la capacitat d’esperar que passi res de bo.  Al final, segurament l’única cosa que podem fer per sobreviure en aquest ambient cínic i derrotista és rebel·lar-nos-hi en contra, i fer-ho de manera apassionada. Fugir de la necessitat que el nostre veí sigui un criminal, i confiar en que és possible que en algun lloc, en les petites coses, en les persones que hi ha al nostre voltant, hi podem retrobar la capacitat de meravellar-nos.

Passaran coses fantàstiques és alhora un desig i una advertència. Que passi quelcom que ens canviï, que ens tregui de la monotonia, que ens faci creure per un instant que tot és possible. Hem volgut escriure una comèdia fantàstica o una fantàstica comèdia que parteixi de la misèria, de la insatisfacció, de l’anar tirant. Del cinisme. Aturem-nos un segon i pensem en què és el que realment volem, no?

Jordi Casado i Sílvia Navarro, dramaturgs i directors de l'obra